El llenguatge i les llengues i les diferències entre la llengua oral i escita

Després d'haver llegit, reflexionat i comprendre els apunts que la nostra professora ens va aportar sobre El llenguatge i les llengues, m'agadaria compratir amb tots vosaltres les meves conclusions.

Utilitzem les senyals per transmetre informació i només adquireixen un sentit ple quan s’estableix l’acte comunicatiu entre emissor i receptor. Els signes i les seves diferents combinacions són imprescindibles tant en la comunicació humana com en l’animal.

Tot ésser humà es comunica en una llengua o en una altra. El llenguatge és la facultat que posseeix la humanitat i és diferent del que els primats més desenvolupats tenen. Són diferents tant quantitativament com qualitativament. El llenguatge humà s’organitza en diversos nivells: discurs, oració, sintagma, morfema, fonema. A més, el llenguatge humà comporta creativitat. És un instrument molt elaborat i complex que ens permet l’expressió verbal d’un número no limitat de sensacions, situacions i idees, entre d’altres. Però per definir realment el llenguatge indagarem en diversos punts d’aquest concepte per conèixer els seus elements.

Un punt important a estudiar per poder definir què és el llenguatge és l’organització de l’entorn que realitzem gràcies a aquesta capacitat. Amb la llengua organitzem el nostre entorn, el nostre món. Sotmetem les nostres percepcions a diversos graus d’abstracció: això és un animal, allò és un vegetal, això és gran, allò és petit, això és d’aquest color o d’aquell altre, etc. Les il·limitades percepcions es veuen reduïdes a l’hora de atribuir-les a un objecte o un fenomen. Aquesta reducció ens fa possible comunicar-nos, ja que si fos irreductible seria igualment irrepetible i, per tant, la comunicació seria irrepetible. Tots els éssers humans són mestres de l’abstracció. Aquesta característica ens aporta una interessant informació per la definició de llenguatge: amb ell reduïm i ordenem les percepcions de l’entorn.

Un altre element que va relacionat amb el llenguatge és el pensament. Sabem que el responsable, en la pràctica, de la nostra capacitat de pensar és el llenguatge. La pregunta és centenària: Què va abans, el pensament o el llenguatge? La resposta és complexa i desconeguda. Sense la base d’una constitució cerebral mínimament adequada no és possible el llenguatge; però, tot i això, el llenguatge no és possible si abans no hem pensat i si no hi ha indicis de la nostra intel·ligència. Per això diem que la implicació de tots dos factors (llenguatge i condicions cerebrals) és mútua i van de la mà. Per altra banda, sembla raonable que haguem de concedir un lloc a la manipulació dels objectes, la progressiva riquesa gestual i la creixent activitat social com elements importants del desenvolupament humà. Això si, cap d’aquests factors té un paper tant important com el llenguatge a l’hora del desenvolupament del pensament. Per tant, acumulem informació per crear la definició final: el llenguatge és un element bàsic en la constitució del pensament i permet el discurs abstracte a diferents nivells.

Fem un pas enllà, i trobem la relació entre el llenguatge i la memòria:  aquest és el seu suport principal, però no l’únic pilar. Sens dubte, existeix una memòria olfactiva, tàctil, visual, etc. Però la memòria col·lectiva d’un poble es conserva, principalment, en mites, llegendes, històries i tradicions vinculades amb la llengua d’aquell territori. L’acumulació científica i tècnica tampoc s’explica sense la llengua. Per una altra banda, en el terreny individual, la llengua també desenvolupa un paper singular en la formació de la identitat personal i, excepte casos patològics o exclusions voluntàries, ens permet l’establiment d’aquest “relat” intransferible que és la nostra pròpia vida. Tenim, doncs, un altre factor per la definició: és indispensable com a suport de la memòria, tant individual com col·lectiva.

Cal dir, com a nou punt important a tenir en compte per la definició final que, el llenguatge,  fa possible l’auto expressió. Volem referir-nos al discurs intern (tant l’anomenat monòleg com el “lliure expressió de pensaments”). La nostre llengua és la companya necessària i inseparable del discurs: no desenvolupem els nostres pensaments al marge de la llengua. Pensem amb seqüències de paraules es van representant a la nostra ment. Des d’aquesta perspectiva, el llenguatge resulta ser alguna cosa més que un instrument per la comunicació: el diàleg amb nosaltres mateixos, la reflexió sobre la nostra pròpia experiència. Tinguem, doncs, present aquesta nova dada per la definició.

I, per últim, cal dir que el llenguatge és el mitjà més extens que disposem els humans. El llenguatge humà és el medi de comunicació per excel·lència. Però aquesta afirmació té un significat molt més precís i vol dir que tota expressió humana pot trobar la seva traducció en el llenguatge, mentre que a l’inrevés no és cert: no tota expressió lingüística pot ser aplicada al llenguatge visual. Si posem un exemple es veu molt clar: un senyal visual, com un gest o una fórmula de física escrita a un paper, té la seva versió lingüística. És cert que el gest, traduït al llenguatge ordinari, podrà perdre part de la seva expressivitat i de la seva espontaneïtat; també és cert que la fórmula física (prenem com exemple la formula de la velocitat) perdrà la serva precisió ja que el símbol t (temps) només té un sentit a la física, però pot tenir més d’un en el llenguatge ordinari. Però realment, constantment estem traduint, amb major o amb menor precisió, exposem tant els nostres sentiments com conceptes de física. Però hem dit que pel contrari no és cert. En efecte, sembla impossible convertir, sigui en gestos, sigui en formules un discurs complex en el que expliqui la meva opinió, els meus sentiments, la meva perplexitat envers un succés, etc. El llenguatge és, com a últim punt a tenir en compte en la següent definició, el medi de comunicació i expressió  més extens que posseïm els éssers humans.

 Després d’analitzar es diferents punts i característiques del llenguatge podem definir-lo realment. El llenguatge és el mitjà o l’instrument de comunicació més extens de tots els que posseïm. D’alguna forma també és el factor bàsic que ens constitueix com éssers humans perquè fa possible que mantinguem un discurs abstracte. A més, el llenguatge és primordial pel pensament i, alhora, per la memòria. El llenguatge és la causa del diàleg que mantenim amb nosaltres mateixos i amb els nostres iguals.

Per parlar de les diferències entre la llengua oral i l'escita cal que ens fixem en les diferències contextuals, és a dir, les que fan referència al context, i les diferències textuals, que fan referència al text. Els apunts que he extret a partir del text provenen del llibre Descriure escriure de Cassany,D, que la nostra professora ens va proporcionar són els següents.

Característiques contextuals

1. Canal oral:

• Canal auditiu
• El receptor percep successivament els diversos signes del text
• comunicació espontània
• Comunicació immediata en el temps i en l’espai
• Comunicació efímera
• Usa molt els codis no-verbals
• Hi ha interacció durant l’emissió del context
• El context extralingüístic té un paper important

2. Canal escrit:

• Canal visual
• El receptor percep simultàniament els diversos signes del text
• Comunicació elaborada
• Comunicació diferida en el temps i en l’espai
• Comunicació duradora
• Usa poc els codis no-verbals
• No hi ha interacció durant la composició
• El context és poc important

Característiques textuals

1. Canal oral

• Adeqüació- Tendència a marcar la procedència dialectal de l’emissor, ús freqüent de les varietats dialectals,associat a temes més generals, grau de formalitat baix i propòsits subjectius
• Coherència- Selecció menys rigorosa de la informació,més redundant, estructura del text oberta, estructures poc estereotipades
• Cohesió - Menys gramatical, usa molts elements paralingüístics, usa força codis no-verbals, freqüència alta de referències exofòriques
• Gramàtica: fonologia i grafia- Incorpora les formes pròpies dels usos espontanis i ràpids
• Gramàtica: morfologia- Prefereix solucions poc formals (relatius simples, que).
• Gramàtica: sintaxi- Tendència d’ estructures sintàctiques, freqüència alta d’anacoluts i frases inacabades, l’ordre dels elements de l’oració és força variable, el·lipsis freqüents.
• Gramàtica: lèxica- Prefereix lèxic no marcat formalment, freqüència baixa de mots amb significats específics, accepta la repetició lèxica, ús de proformes,ús de tics lingüístics o mots paràsits, ús de mots crossa i ús freqüent d’onomatopeies, frases fetes...

2. Canal escit

Adequació- Tendència a neutralitzar les marques de procedència de l’emissor. Ús més freqüent de l’estàndard i associat a temes específics, grau de formalitat i propòsits objectius.

·  Coherència- Selecció molt precisa de la informació, menys redundan, estructura tancades, estructures estereotipades

·     Cohesió- Més gramatical, usa pocs elements paralingüístics i codis no verbals

·    Gramàtica fonologia i grafia- Gairebé no incorpora les formes pròpies dels usos espontanis i ràpids

·     Gramàtica: morfologia - També us de solucions formals

·    Gramàtica: sintaxi- Úsfreqüent d’estructures més complexes i desenvolupats, el·lipsis menys freqüents

·      Gramàtica: lèxic- Tendència a usar lèxic marcat formalment, freqüència alta de mots amb significats específics, tendència estilística a eliminar la repetició lèxica amb sinònims, tendència a usar els mots equivalents i precisos, absència de tics lingüístics, tendència a eliminar mots crossa, ús molt escàs d’onomatopeies, frases fetes...

Un punt còmic:

Cercant alguna imatge per decorar l'entraa he trobat una molt curiosa sobre la diferència entre el codi no verbal de les noies i el dels homes. Sempre des del major respecte, donem-hi un toc d'humor a la teoria!